Tina Modotti va tenir una vida curta i intensa, escampada per mig món i amb uns canvis de medi social profunds. Però nascuda en una família pobra friülana – una regió del nord d’Itàlia amb una llengua romànica pròpia en la qual va escriure alguns poemes Pier Paolo Pasolini -, a Udine, sempre va tenir clar de quina banda estava. Després d’emigrar a San Francisco de ben jove, allí va establir relacions amb la bohèmia literària a través del seu primer marit i va tenir una curta carrera com a artista de cinema a Hollywood i com a model. Va ser parella durant alguns anys del fotògraf Edward Weston. A més de servir-li de model, d’ell en va aprendre la tècnica fotogràfica.
A partir dels anys 20 es va establir a la Ciutat de Mèxic, que va ser, amb anades, vingudes i expulsions, el seu centre a partir de llavors. Allí es va fer del Partit Comunista i va iniciar una fecunda vida d’activista fins a la seva mort, abans dels cinquanta anys. Arran de la seva lluita social va ser expulsada de Mèxic, va passar per Berlín i Moscou, va ser una de les voluntàries a la guerra civil espanyola i, finalment, va tornar clandestinament a Mèxic fins que li van anul·lar l’ordre d’expulsió. Va morir d’un atac de cor als 45 anys.
Influïda primer de tot per la fotografia de Weston, entre esteticista i d’avantguarda – recordem que a Mèxic es movien en el cercle de Frida Kalho, Diego Rivera o el més jove Manuel Álvarez Bravo -, la gran contribució de Modotti a la fotografia és la unió entre aquestes influències i la mirada profundament humana que li donava el seu activisme a favor dels més desfavorits. Per ella, sempre va ser més important aquest activisme que no pas l’art i als últims anys de la seva vida la fotografia no va ser mai una prioritat. A això, i a la seva mort prematura, es deu la migradesa de la seva producció, que tot i això deixa unes obres d’una qualitat i vivor magnifiques.
A l’exposició de Mapfre hi podem resseguir tant la vida com l’obra de Tina Modotti. Fotografies documentals de la seva vida, fragments de les pel·lícules on va sortir, retrats d’ella fets per Edward Weston, obres d’altres artistes relacionats amb ella, i sobretot un recorregut de la seva obra, des de les fotografies d’aprenentatge fins a les obres mestres, tot passant per les que són sobretot documents, ja sigui d’obres d’altres autors – els murals de Diego Rivera – com d’informació gairebé etnogràfica. I també en aquestes hi ha obres notables.
Encara que hi ha fotografies magnífiques en l’època que està sota la influencia de Weston – una flor, unes escales, imatges gairebé abstractes -, les que es queden més en l’ull i en la memòria de l’espectador són les de la vida de la gent de Mèxic: dones carretejant atuells al cap, un lector d’un diari d’esquerres envoltat de barrets, escenes vívides i bigarrades de mercat, etc. És aquí on la saviesa tècnica va de bracet amb la mirada profundament humana i senzilla de Tina Modotti. I mirar detingudament aquestes fotografies és una de les maneres de no convertir-la, com passa també amb Frida Kahlo, en una icona buida de la modernitat que de ben segur ella rebutjaria.